Cridem i fem escàndol!

La pregunta punyetera d'en Sherlock:
Per què sempre la gent que molesta i crida com una peixetera en un mercat té veu de "pito"?

221B Baker Street

De vegades a algunes persones els agrada ser el centre d'atenció. S'agraden. El fet de sentir-se el bufó de la festa els hi escau d'allò més bé. 

No veuen que molesten a altres persones?

Avui estava prenent un cafè en un bar. Un bar dels que s'hi va a passar una bona estona. Agradable. Amb cadires còmodes. Un bar que el seu negoci es basa en cuidar els petits detalls que no podem tenir el luxe de gaudir cada dia en els bars normals. No és una crítica a aquests últims eh! Simplement, que hi ha bars per a cada ocasió.

Necessitava parar una mica. El ritme de la setmana ha estat elevat. No hem parat d'investigar casos amb el meu estimat amic, el Dr. John Watson.

M'he dirigit al bar a desconnectar, a que el cambrer em portés el tant desitjat cafè. Cafè per degustar-lo lentament, per gaudir d'uns minuts de calma. Música de piano de Fons, molt encertada. Una hora que es prestava a la calma ja que, encara no era entrada la tarda, que és normalment màxim moment d'afluència d'aquests llocs.

Aleshores, el meu benestar, el meu bon moment de serenor interior ha estat pertorbat. A uns metres, no m'havia ni donat compte que hi havia aquella taula, suposo perquè ja anava amb la predisposició d'aïllar-me del món, una gran riallada m'ha despertat del meu moment letàrgic. Ha estat l'inici d'un seguit de crits, xiscles, acudits sense cap mena de gracia i, xiscles i més xiscles… La música de piano ha desaparegut.

Decibels i decibels m’entraven per l’orella esquerra, m’oprimien el cervell i sortien per l’orella dreta després d’oprimir-me el cap.

Frases sense sentit, coses que no eren del meu interès, ni de ningú més del bar, s’han apoderat del moment. Soroll i soroll. Decibels i més decibels.

Senyors, senyores tinguin presents que molesten! No estan sols pel món! Per sort o per desgràcia hi ha més habitants en aquest planeta! Una mica de respecte i d’educació si us plau! Parlo seriosament. Era molt molest. Us heu d’imaginar no una conversa normal de bar no... us heu d’imaginar com el soroll d’una sirena d’un vehicle d’emergència que ha estat perforant el meu cap durant 15 minuts. El temps que he aguantat abans de marxar i alliberar-me d’un gran maldecap. He decidit treure la lupa de l’enfoteta Sherlock per analitzar perquè ho fem això la gent. Per ser el centre? Per demostrar a tothom que “ guais”que som? I quina vida més meravellosa que tenim? Realment ens agrada que la gent sàpiga coses de la nostra vida? I no tenim por de fer el ridícul explicant banalitats en veu alta i riure perquè passa una mosca? No ens fa por que la gent amb un mínim d’intel·ligència ens vegi i rigui de nosaltres  o, que pensi... mare meva quina colla d’ignorants?

Vaja, com la setmana ha estat dura, no he estat capaç de resoldre el cas. Algú em vol ajudar ?  Mentrestant, m’ho prenc amb humor i us deixo un vídeo d’humor de la peixatera que aparegué a la pel·lícula de Torrente. Que us diverteixi!!